El bob espacial

(*Bob: abreviatura de bobsleigh, “esport olímpic d’hivern consistent a tripular un trineu articulat que llisca per una superfície de glaç semicilíndrica i inclinada” segons el Gran diccionari de la llengua catalana. Aquí, es refereix al trineu professional amb què es practica l’esport, molt més sofisticat que un trineu tradicional).

D’entre les ones de la música que omplia el cotxe, provinent de la cadireta del seient de darrere, en va emergir la veu de l’Aran, com si no fos seva, amb una pregunta amarada d’innocència i admiració:

—Què són aquelles coses tan grosses, de colors?

No recordava haver-ne vist abans. Al matí, s’havia despertat amb la sensació que havia aconseguit una gran gesta, al somni. Va aconseguir retenir, just abans que la imatge esborrallada acabés d’escolar-se-li entre els forats de la persiana mal abaixada, que al somni era llençat amb una mena de bob espacial i lliscava, empunyant una poderosa espasa, en la direcció d’un temible monstre que es disposava a deixar anar una flamarada de plasma. Però la figura exacta de la bèstia i els detalls de com havia arribat a enfrontar-s’hi se li havien desintegrat de cop amb el retorn de la consciència. Va desitjar reviure l’aventura quan tornés a dormir i es va llevar d’un salt. Es va plantar al bell mig de l’habitació, el seu cau. Una estança ordenada i impol·luta excepte per la pols que acumulaven alguns contes sobre una lleixa. L’Aran el compartia, el cau, amb desenes de joguines que dormien en un enorme bagul policrom de la mateixa manera que molt veïns habiten alts blocs de pisos d'una capital, sense fer-hi vida en comú. Mentre es calçava la segona sabatilla, fora de la cambra, i de la casa, un pardal va posar-se a la tanca del jardí. Quan l’Aran va tibar fort de la corretja de vora la finestra i la vella persiana va pujar d’un ensurt, va veure que alguna cosa fugia volant cel amunt, però no es va quedar a veure com la tanca vibrava encara uns segons. Amb la mateixa força, va fer mitja volta i va anar al lavabo.

En sortir-ne, va trobar al seu lloc, com sempre, el bol amb els cereals i la cullera. L’esperaven sobre la taula de la cuina acompanyats de la tableta, endollada. “Lleva’t, tu també!”, va pensar, i va prémer el botó lateral per desbloquejar-ne la pantalla.

—Bon dia! —va dir en veu alta.

—Bon dia, vida —va sentir mentre notava un petó al cim del cap.

El primer vídeo que va aparèixer ja l’havia vist. El va passar sense pensar-s’ho. El següent, no. Anava de les millores que havien implementat a Witches’ Den en l’última actualització. Una passada. Ara es podia canviar l’aparença de l’avatar perquè fos invisible o perquè anés imitant la dels jugadors amb qui et creuaves. També havien millorat la resolució dels paisatges i de la miniatura del mapa, perquè a la versió anterior eren pèssimes. Va passar al següent vídeo. Flipa, Moquèpon estava a punt de treure una extensió basada en l’última pel·lícula! Al·lucinant!

—Si no en vols més, ves a la saleta, que netejaré la taula.

Seixanta-quatre per cent de bateria: ja en tindria prou. Es va llençar al sofà i va quedar de bocaterrosa, sostenint la pantalla amb una mà, la barbeta amb l’altra i amb els genolls flexionats jugava inconscientment amb els peus enlaire al ritme de la musiqueta. Però aviat es va cansar dels vídeos. Va obrir el Rata Pirata i va recordar a l’instant que el dia anterior s’havia quedat a mig travessar el pont dels micos quan l’Ellis li havia apagat la tableta de mala manera perquè se n’anés a dormir. La música del joc va començar a sonar a un volum prou fort perquè l’Ellis la sentís des de la cuina, on la televisió continuava encesa. L’Aran va travessar el pont dels micos, però només va aconseguir la meitat de les monedes i va estar a punt de perdre una vida per culpa d’un lloro que havia començat a atacar-lo amb pops enverinats.

—Uuui...!

De sobte, va recordar que en Guillem i la Martina havien dit al pati que el Rata Pirata era de nens petits i que el joc realment emocionant, el més increïble de la història, de debò, era el GPA. Així que va obrir l’aplicació dels jocs i va cercar-lo. Va prémer el botó verd i la rodeta va començar a omplir-se. “Descarrega’t ràpid, vinga. Quaranta per cent... Setanta-cinc per cent...”.

—Posa’t les sabates i la jaqueta, que marxem al metge.

—Un moment!

—Au va, que farem tard. Té. Ja te les cordo.

—Cent per cent!

“Acceptar, acceptar”. Quan l’Aran va asseure’s bé a la cadireta, l’Ellis va baixar-li el volum a la tableta, va cordar-li el cinturó de seguretat i va asseure’s al volant. Va encendre el cotxe i la pantalla els va donar la benvinguda abans d’iniciar automàticament la seva llista de reproducció d’entre setmana. Al joc, l’Aran va equipar el seu personatge amb una caçadora negra i sospesava si decantar-se per les armes medievals (un escut i una espasa tan gran com la que havia somiat) o l’automàtica i el matxet. Va tocar la fletxa, per veure què més hi havia. Al centre de la pantalla, hi va aparèixer un quadre de diàleg: “Error de connexió”. El va tancar, sense intentar desxifrar-lo perquè no eren lletres majúscules. Va tornar a prémer la fletxa i va obtenir el mateix resultat. Va aixecar el cap per cridar l’atenció de l’Ellis. Ja havia obert la boca en forma d’e quan va veure, més enllà del vidre, que s’acostaven a una zona de sorra rodejada d’un mur baixet, de ciment, on hi havia unes coses de metall i de fusta pintada. N’hi havia una que li va cridar l’atenció molt més que les altres: lluïa al sol d’aquell matí límpid i era com el canaló per on havia lliscat impetuosament amb el seu bob vers el monstre, entre galàxies i meteorits. Sense adonar-se’n, va tornar a tancar la boca com per centrar tota l’atenció en observar aquelles construccions meravelloses.

I així va restar uns segons fins que, d’entre les ones de la música que omplia el cotxe, provinent de la cadireta del seient de darrere, en va emergir la veu de l’Aran, com si no fos seva, amb una pregunta amarada d’innocència i admiració:

—Què són aquelles coses tan grosses, de colors?